Un 2020 amb sorpresa
Fins que va ser identificat per
primera vegada el 31 de desembre de 2019 a la Xina, es desconeixia quin era l’agent
causant de la malaltia els afectats de la qual presentaven símptomes semblants
a la SARS. No podien existir, doncs, protocols específics d’actuació. Tot i la
manca de transparència informativa i dels titubejos inicials de les autoritats
xineses, aviat van revelar que es tractava d’una epidèmia causada per un
coronavirus altament virulent i van aïllar el seu focus, la província de Hubei
i la capital Wuhan, per evitar que se seguís propagant. Tot i la sorpresa
inicial, alguns dels països asiàtics que havien patit l’atac del SARS-CoV el
2003 van reaccionar amb promptitud. Fou el cas de Corea de Sud, que va sotmetre
gran part de la població a controls per aïllar els contagiats abans que augmentés
la difusió, i de Taiwan i Hong-Kong. Curiosament, també d’Alemanya, únic país
europeu que semblava haver-se preparat per a alguna cosa de naturalesa semblant.
Cal lamentar que les autoritats alemanyes no es coordinessin amb les de la
resta de països de la UE per afrontar junts la crisi que s’acostava, actitud
que deixa la política sanitària comuna en molt mal lloc. És cert que la gran
majoria de països del globus no disposaven, ni disposen encara, dels recursos
necessaris per dur a terme proves massives. Per descomptat, tampoc els té
Espanya, el país amb major morbiditat del món (0,42%), i el segon en mortalitat
(0,44/‰) únicament per darrere de Bèlgica (0,49/‰), sense que se sàpiga encara per
què.
El que hem pogut esbrinar
Se sap que el SARS-CoV-2 va saltar
als humans des dels seus hostes naturals, els ratpenats, en els atàvics mercats
d’animals vius de Xina, segurament el novembre de 2019. Com ja va havia passat
amb el SARS-CoV el 2002, ho va fer servint-se d’un altre animal com a vector
-potser el pangolí. El polímata nord-americà Jared DIAMOND ho denuncia amb bons
arguments en l’article “El proper virus”[1].
Coneixem el seu genoma i la cadena de mutacions que ha patit fins a arribar des
de Hubei a cada un dels quatre grans focus epidèmics[2]:
Llombardia, Madrid, Barcelona i Nova York, als quals cal afegir l’àrea de
Londres i Bèlgica. Aquest últim país ha superat Itàlia com a líder mundial en
letalitat (14,76%). Amb les estadístiques a la mà, sembla clar que el virus no
mostra la mateixa agressivitat a tot arreu ni deixarà empremtes equiparables
als obituaris i a l’economia de tots els països.[3]
La morbiditat, mortalitat i
letalitat que causa la Covid-19 són enormement variables fins i tot en zones
amb un grau similar d’industrialització, pol·lució ambiental, densitat de
població, etc.; i, en canvi, poden ser molt semblants en societats on els costums
socials (distància interpersonal, afectuositat, convivència amb la gent gran,
hàbits d’alimentació i higiene, etc.) presenten diferències notables. Per què
el virus s’acarnissa amb la Llombardia i no amb les seves regions veïnes, socioeconòmicament
molt similars, el Piemont i el Vèneto? Per què ataca Nova York, i no tant la
resta de Nova Anglaterra? És que Londres és molt diferent de Manchester o
Liverpool per a un coronavirus? Per què la incidència tampoc és homogènia en
les grans àrees urbanes i industrials espanyoles? Cal descobrir les raons
profundes per les quals Espanya té la major taxa mundial de morbiditat, la
segona en mortalitat i la sisena en letalitat. Llavors, potser podrem entendre
la dinàmica d’aquest virus i anticipar quins llocs han de ser especialment
vigilats i protegits en previsió de pròximes onades, i com caldria fer-ho per
minimitzar els danys de tot tipus.
Sabem que la SARS-CoV-2
multiplica exponencialment la seva letalitat quan conflueixen l’edat avançada i
la preexistència de certes patologies. Sabem que s’encomana més a les dones (el
53% dels positius) però mata gairebé el doble d’homes (el 60% dels morts).
Sabem que, almenys a Chicago, les dades disponibles delaten que pertànyer a les
capes socioeconòmiques més desafavorides (integrades en aquesta ciutat
majoritàriament per negres) augmenta el risc de mort. Amb tan grans evidències,
i tot i reconèixer que ens queda molt per aprendre sobre els mecanismes de
propagació i destrucció de la Covid-19, sembla que no se sosté la repetida tesi
que la pandèmia afecta tothom per igual i no s’atura davant rendes, fronteres ni
latituds.
La resposta més sensata
L’acció majoritària dels governs
més afectats ha consistit a decretar confinaments més o menys estrictes de la
població. El seu raonable interès immediat era evitar el col·lapse dels
sistemes nacionals de salut, prioritat que no pot ser qüestionada. En la fase
actual de la pandèmia, cap responsable polític assenyat s’atreviria a deixar
córrer lliurement el virus a l’espera d’aconseguir la immunitat de grup. Ara
bé, el grau d’intensitat del confinament és molt divers. No són pocs els països
que permeten a la població sortir al carrer, freqüentar els parcs per a l’oci i
acudir a la feina respectant certes normes de seguretat elementals: mantenir
les distàncies, reunir-se en petits grups, etc. Hem pogut veure aquesta setmana
fotografies del Central Park novaiorquès o de les ribes del riu Spree, a
Berlín, plens de gent prenent el sol o practicant esport. Cal destacar que a
Suècia no s’ha suspès l’activitat escolar en cap moment. És més, sense conèixer
a fons les mesures adoptades per tots els governs del món, dubto que el
confinament i el control de la població en països allunyats dels grans focus
epidèmics, o amb una arrelada vida social al carrer, siguin tan draconianes com
l’espanyola. No obstant, malgrat el rigor de l'estat d'alarma que patim, tenim dues de les regions del planeta més
castigades pel coronavirus: Madrid i Barcelona.
L’actual estat de coses
Les raons que es donaven fa unes
setmanes en aquest bloc per considerar la pandèmia Covid-19 com a molt selectiva segueixen
sent vàlides amb les dades actualitzades. El nombre diari de defuncions per
SARS-CoV-2 comptabilitzades al món es manté estable.[4] El dia
18 hi va haver 6.440 morts, mentre que deu dies abans, el 8 d'abril, se n’havien
comunicat 6.419. Entre aquestes dues dates, es van assolir màxims superiors a
8.000 defuncions i mínims de poc més de 5.000, variació que no està clar si va
ser deguda als canvis en el sistema de comptatge de cada país o a fets
puntuals. Cal ser molt prudents en la interpretació de les dades, ja que són
provisionals a més d’incertes. La pandèmia segueix el seu curs i les gràfiques
podrien presentar desviacions en qualsevol moment. Per ara, només podem
aventurar que les xifres diàries totals amb prou feines augmenten, la qual cosa
ja és molt tractant-se d’una malaltia tan virulenta. Aquesta tendència hauria d’animar
a l’optimisme, ni que sigui de forma transitòria.[5]
Dins de la gravetat de la
situació, hi ha un altre indicador positiu en termes globals: la pandèmia
segueix sense mostrar-se mortífera lluny del Paral·lel 40 N. Dels 6.460 morts
comptabilitzats el 18 d'abril, 5.605 van ser aportats per 9 països alineats en
les rodalies d’aquesta latitud: Estats Units (1.840), Regne Unit (1.112),
França (642), Espanya (637), Itàlia (482), Bèlgica (290), Alemanya (186), Holanda
(142) i l’Iran (73). Amb una mica menys del 10% de la població del planeta,
aquestes nacions van suportar aquell dia el 86,76% de les morts per coronavirus.
Per fortuna, els països d’altres latituds segueixen sense pujar a la cresta de
l’onada de contagis. Tant de bo segueixin així.
Una proposta racionalista
Amb la vènia dels epidemiòlegs,
viròlegs, preventivistes, salubristes i altres experts en salut pública, la
meva humil opinió és que l’estratègia de les autoritats sanitàries i polítiques
del món davant la Covid-19 –tal vegada l’única factible en el primer moment-
potser no hagi estat la ideal. És millor prevenir que curar. L’èxit de països com
Corea del Sud, Taiwan i Alemanya en sotmetre els seus ciutadans a controls
massius ha de servir de model en el futur. Hem après que cal estar preparats i
ben proveïts dels recursos adequats. Per cert, una gran part de les morts, i no
només a Espanya, s’han produït en les residències de gent gran. És molt
probable que el coronavirus hagi estat introduït en elles pels cuidadors més
que pels familiars que, segons sembla, hi van amb menys freqüència de la
desitjable. Els centres que van veure venir el perill, van formar els seus
empleats i es van proveir per aïllar-se no han sucumbit a la calamitat. Aquesta
és la bona praxi.[6]
Tal com vaig argumentar aquí mateix en “Pànic davant d'una pandèmia menor” (29/3/20), sembla racional
pensar que un confinament invers hauria estat més eficaç per a la supervivència
i molt menys onerós per a l’economia. Mantenir aïllats els ancians i tots els
individus pertanyents a grups de risc, encara que es tracti de desenes de
milers de persones, no és el mateix que tancar milions de ciutadans a casa i estrangular
l’economia. No es tracta d’una eugenèsia social o d’una eutanàsia encoberta de
la gent gran més vulnerable, com han volgut interpretar maliciosament Vox i
altres, sinó d’aïllar-los en bones condicions per protegir-los del contagi i
tenir cura de la seva salut amb més garanties.
L’amenaça de la SARS-CoV-2 es
neutralitzarà quan s’aconsegueixi sintetitzar una vacuna efectiva, en no menys
de dotze o divuit mesos, o el virus deixi de propagar-se per la inevitable
immunitat de grup. A més a més de portar la luctuosa comptabilitat, comparar gràfiques i fer extrapolacions amb les dades disponibles, els experts
i els polítics haurien d’estar dissenyant nous protocols d’actuació que
permetessin defensar millor l’interès general de la humanitat. Estic convençut que la indústria farmacèutica, pel que s'hi juga, està treballant dia i nit. No es podrà
paralitzar l’economia mundial cada vegada que aparegui una pandèmia; o matarem el gos per acabar amb la ràbia. Tal com alerta Yuval Noah HARARI en el seu
article “En la batalla contra el coronavirus, la humanitat manca de líders”[7], el
problema no és tant la pròpia pandèmia -molt menys letal que altres que ha
patit el gènere humà- com la falta de cooperació i lideratge internacionals.
Per si no n'hi hagués prou, Donald Trump
acaba de congelar l’aportació dels EUA a l’Organització Mundial de la Salut
(OMS). Sort que la Fundació de Bill i Melinda Gates s’ha compromès a subvenir
el 50% de la quantitat que correspondria a Washington. En un cas d'interès
general com aquest, la iniciativa privada ha d'acudir al rescat de l’OMS per la
mesquinesa d’un govern. Així va el món!
